BIOGRAFÍA - ARTICLES - ENTREVISTAS

 


LA PENA DE MORT I LA GUERRA

 

Tot va junt en aquest món. Totes les coses estan relacionades entre elles.Per això no existeix l’especialització en el veritable coneixement. Pot haver-hi una concentració metodològica en un punt que es pren com a centre, tot i sabent que el centre de la Realitat es troba arreu-i que tot coneixement és “holístic”(catòlic).


Però com que ens toca viure dins els barbarisme de l’especialització, això també repercuteix en l’estudi dels problemas humans, com si es pogués tractar de l’esperit ignorant el cos, com si espogués fer res sobre el cos prescindint de l’esperit, com si la persona humana no fos un microcosmos i la socialitat, la pols, en fos sols un accident antropològic. L’home és -i no sols - sôma, psychê, polis i aiôn, per dir-ho literalment en quatre paraules (cos, ànima, ciutat, cosmos-matèria, esperit, tribu, temps).


Un cas particular el tenim en les disquisicions obre la pena de mort. Avanço que hi estic en contra i que la considero inhumana. Però vull centrar la qüestió, sense aïllar-la a la manera d’un especialista.


La meva tesi és senzilla: mentre reconeguem a l’Estat (que encara molts ens fan escriure en majúscules), mentre reconeguem a l’estat el dret a declarar la guerra (com està reconegut en una gran part de les Constitucions de les nacions dites civilitzades), no podem, en bona lògica, negar-li el dret a imposar la pena de mort.


La pena de mort no és un homicidi. És, com diu la mateixa frase, una pena, un càstig. No és una venjança, és una punició. No és tampoc una defensa de la societat (amb la presó n’hi hauria prou), és un escarment, un “deterrent”, en diem avui, ja anglosinitzats; és un restabliment de la justicia, és un dret del sobirà (vegi’s l’etimologia) sigui monarca, president o poble.


És retòricament molt efectiu tocar les cordes sentimentals i descriure les tortures dels llargs minuts de la cadira elèctrica o la crueltat de tenir a milers de persones esperant anys i anys l’aplicació de la pena capital. Una de les lectures que jo més recomanaria són les cartes dels condemnats a mort durant la Segona Guerra Mundial. Són testimonis extraordinaris de la dignitat de l’home. I no val a dir que aquells eren sols presos polítics, i no “criminals”, perquè la pena de mort no mata el crim sinó l’home. I a no ser que defensem un racisme moral (inconscient en moltes religions: “només els nostres creients tenen una moral com cal”), la humanitat de l’anomenat criminal, la del pres polític, i la de l’home del carrer, és la mateixa.


Però el problema de la pena de mort és molt més profund. Jo no crec que tots els que la defensen siguin sàdics, dolents o egoistes. No es tracta de matar tots aquells que defensen la pena de mort, per dir-ho faceciosament.


El problema de la pena de mort és un theologumenon del teisme, o més ben dit, de la seva traducció política. Els home es maten en totes les cultures i els Déus acceixen molt soviet. Però sols el Déu del monoteisme té el dret de fer-ho. El Déu monoteísta té el dret absolut sobre la vida i la mort de l’individu. Llegiu la Bíblia (o altres llibres sagrats) començant pel manament de Yahvè a Abraham que sacrifiqui el seu fill! Però el que Yahvè pot fer per ell mateix (no entrem ara en el tema) s’ho arroguen també els seus “representants”, siguin papes, monarques, presidents, repúbliques o partits. Es condemna a mort en nom d’algú Absolut, que l’anomeni Déu, Estat, Poble, Justicia, o el que sigui.


Però em cenyeixo a la tesi. Si l’estat té el dret a la guerra, és a dir, a una mobililització general per matar al que se’n diu “enemic” a fi de defensar un status quo, té també dret de defensar el mateix “ordre” eliminant, com a últim recurs, l’enemic del mateix ordre. A la guerra justa li correspon la pena capital també justa. I no ens enredem ara en casuística. Si hi ha una guerra justa també hi ha una pena capital justa. Pot ser que tot es doni molt rarament, però si n’hi ha el dret n’hi ha el dret -encara que es pugui apel.lar a la gràcia-, que recau en la suprema autoritat de l’anomenat Cap d’Estat. Per això els ministeris eren de Gràcia i Justicia.


Els que ítem en contra de la pena de mort no ho podem estar per raons purament diguem-ne de moralismo individualista. Sempre fa llàstima el “pobret”. Quan són cinquanta mil, la sensibilitat ja en queda més adormida. Si estem en contra de la pena de mort hem de ser conseqüents i esdevenir conscients que el que contestem és la natura mateixa de l’Estat sobirà -amb totes les seves conseqüències.


En aquests moments, en què Europa es podria confederar en pobles i nacions en lloc d’estats “sobirans” que cedissin ”generosament” un xic de la seva monarquia (etimològicament, però també realment parlant) per motius pràgmatics, una reflexió sobre la pena de mort ens hauria de fer pensar si no som encara víctimes de la inèrcia de la ment i de la història deixant-nos portar cap a penes de mort col·lectives per a la humanitat sencera.

In fieri.

Raimon Panikkar
LLAMPECS BLANCS
La nova innocència


ALTRES LLIBRES

ESPIRITUALIDAD HINDU: SANATANA DHARMA
de PANIKKAR, RAIMON y ANCOCHEA SOTO, GERMAN
EDITORIAL KAIROS, S.A.



1ª Edició
Any d´edició: 2005




 

 

© Copyfreedom 2010 Since 01-Apr-2007 19:49:41 UTC Web Raimon Panikkar in Memoriam