He intentat esbrinar per què la saviesa popular ha anomenat “ festes majors”a les festes anuals de cada poble. Si n’hi ha de “majors” vol dir que n’hi deu haver de menors: les de barri, de la familia, d’un grup d’amics, d’una penya, etc. La festa major no vol dir “més grossa”. Aleshores les festes dels rics o dels senyors d’antany les podrien superar. Major, vol dir en la tradició dels pobles, universal. La festa és major, perquè no és particular; pertany a tothom. Per això en altres temps es feien entorn de la parroquia com a símbol de la unitat del poble. L’ església era considerada la “casa del poble”. El que ara potser en diríem l’ajuntament. Ésglésia vol dir precisament “ajuntament”, allí on s’hi ajunten tots. Els sants patrons dels pobles ho eren per a tothom. Avui dia, per bé o per mal, la parroquia ja no és el símbol de la identitat del poble -encara que en molts llocs es parla de la parroquia on hom és nat. Però potser a l’ajuntament tampoc tothom no s’hi sent a casa seva. Deixem de banda qüestions històriques de religió i política. Però les festes majors perduren. Com sempre, els mites són molt més potents que els seus continguts, o interpretacions teòriques. Els mites estan arrelats en un solc més profund que el de la praxis o de la teoria.
La força de les festes majors és precisament aquesta, que són celebració universal, sense distinció de partits, d’estaments, ni tampoc de creences religioses. I aquí està la funció central de les festes major a casa nostra.
Ni l’esglèsia, ni l’ajuntament, ni la religió institucionalitzada, ni la política de partit, són símbols universals, no expresen el sentit popular de tots, del poble. Les festes majors són (o haig de dir, que podrien ser o haurien de ser?) un d’aquests símbols universals.
El que reuneix un poble nosón les seves opinions polítiques o religioses. Ens tolerem proa, i això ja està bé. Però necessitem a un nivell concret símbols d’unió. Les festes majors en són un. Llur poder rau, precisament, com l’altre mot que ho diu, en ser festa, celebració. Voler unir un poble segons es opinions de la religió o de la política, resultaria artificial. En canvi, la festa té aquest poder. Rics i pobres, dretes i esquerres, practicants i no practicants, tots podem celebrar junts ni que siguin fragments d’una tradició no morta: l’acció de gràcies de les collites, l’agraïment dels uns als altres, la gratitud envers una realitat divina. El poble s’ajunta per celebrar, fruir, festejar, passar-ho bé, fer amics, cantar, lloar, ballar, menjar i beure, conèixer; en el fons és una festa de comunió per a celebrar el mateix misteri de la vida, que és certament la introducció a la Vida.

In Fieri.

© PDL