L’ ESTRÈS
13 d’octubre de 2000

ANTONI BASSAS: Molt sovint ens passa que sentim que anem bastant de bòlit, que ens fiquem al llit amb la sensació d’haver fet moltes coses durant el dia, però sense haver dedicat temps a pensar en nosaltres. Quan se’ns acumulen dies de molta activitat, no ens queda temps per pensar, com ho podem fer per trobar moments per estar sols amb nosaltres mateixos?

RAIMON PANIKKAR: Tenim tot el temps del món per pensar, tot el que decidim tenir. Això de no tenir temps ho diuen els esclaus, els que han perdut la disciplina, els que no són lliures ni es coneixen. El problema més profund de la cultura actual és aquest, la falta de temps. L’arrel de tot està en la antropologia. Ens hem cregut que l’home és una màquina. Les màquines es poden accelerar, però l’home no. L’home accelerat no té temps, es posa nerviós, perquè ha perdut el sentit de la contemplació. Com diu la inscripció de l’oracle de Delfos, “t’has de conèixer a tu mateix”, però perquè això passi es necessita temps. Els pobres són rics de temps, nosaltres som pobres de temps, per això ens volem distreure constantment. La mitologia també deia que Cronos devorava els seus fills, nosaltres també ho patim: la màquina també ens ha devorat. L’home s’ha rendit a la màquina i la màquina mana i ens condiciona. La tecnocràcia que ens domina no ens permet aturar-nos. Hem confós la intensitat amb la velocitat. La velocitat ens permet pitjar l’accelerador, anar més de pressa. La velocitat és inversament proporcional a la intensitat, que consisteix a viure cada segon com si fos únic, sense passat ni futur. Com més velocitat més superficialitat. Estar tranquil, assossegat vol dir ser mestre d’un mateix. Un té tot el temps que vol si considera que és lliure!

-Però s’ha d’arribar a fi de mes.

-Ara necessitem més coses que abans. Les màquines ens encareixen totes les primeres necessitats. La màquina ens accelera, també, i ens empeny a fer negocis.

-La màquina també ens allibera de feines molt pesades.

-D’algunes. Potser algunes d’aquestes feines no calia fer-les. Per exemple, és imprescindible poder anar a dos-cents quilòmetres per hora? Avui dia hi ha quaranta mil vols diaris a la terra, empastifant l’atmosfera. No ens aturem a pensar en les arrels de la nostra cultura que, d’altra banda, no té futur! Aviat no s’hi podrà respirar, en aquesta terra nostra.

-Com podem organitzar els nostres pensaments perquè siguin productius?

-Vostè sap que hi ha un moviment, que prové del G7, que diu que s’han de suprimir les classes de religió i filosofia. Si la gent pensa, es torna independent. Ens bombardeigen amb informació i ens sembla que anem endavant, però en realitat ens sentim impotents.

-Quina és la solució?

-Tenir més confiança en nosaltres mateixos, recuperar la llibertat. La salvació que proclamen les religions, és la llibertat: una persona alliberada que no sigui esclava de les màquines, ni del temps, ni dels diners. Som nosaltres mateixos que ens deixem esclavitzar. No tenim iniciativa ni pensament. No voldria ser massa negatiu, però hem tocat fons. No serveixen de res els substituts ( el ioga, un cap de setmana de vacances ). Són com l’aspirina, que ens alleuja però no cura el mal. Hauríem de ser els amos de nosaltres mateixos. Hem perdut el sentit de la dignitat humana i ja no creiem en nosaltres, per això no creiem en els altres i, en darrera instància, tampoc en Déu. Tot comença amb un exercici d’autoconfiança. Quin és, doncs, el problema? No estimem prou perquè tampoc ens sentim estimats. L’amor no és sentimentalismes ni sexe. Amor i coneixement van junts: per estimat s’ha de conèixer.

-Com podem tenir confiança en nosaltres mateixos?

-L’home és rei d’ell mateix, hem de tenir-ho clar. Ja ho va dir Ortega y Gasset: ens deixem dominar per la massa. Com començar? A poc a poc. Si jo no dormo em posaré malalt, si no menjo em moriré de fam, oi? Si jo no medito, la meva vida s’atrofiarà. A l’Edat Mitjana cada tres dies, un era de festa. Cada poble tenia la seva música i gaudien de la vida.

-Però hem millorat des de l’Edat Mitjana ençà.

-Jo ho dubto. Vivim més anys, però què me’n diu de Mozart que va viure poc, creu que no va tenir una vida intensa? És la qualitat el que compta.

-Molta gent era analfabeta, nosaltres podem llegir i escriure.

-I això què vol dir? Si llegim i aviat ja no ens recordem del que hem llegit. La nostra civilització viu obsessionada en la creació d’eines, instruments que no serveixen per a la felicitat. Ja ho deia Buddha en aquella frase: “Si busques el nirvana el trobaràs.” La voluntat no serveix a aquests fins, hem de recuperar l’alegria i l’espontaneïtat. No puc estar alegre per més que m’hi obliguin, oi?

-No hi ha mètode per pensar d’una manera ordenada, aleshores?

-Jo no en vull donar cap perquè cauria en la instrumentalització. No vull parlar de mitjans. Només podem pensar en un lloc on et portin el cap i el cor en perfecta simbiosi un cop hagis purificat. I si no et porten enlloc, espera, seu, atura’t. No tenim paciència ni espera. “En la vostra paciència guanyareu les vostres vides”, diu sant Lluc.

En els moments de transició (entre una cosa i una altra) intenta recuperar-te a tu mateix i ser tu mateix. Jo no dic res de nou! Tot això ho deien els antics, jo només intento descongestionar la cultura de prejudicis que ens volen fer creure que els homes de l’Edat Mitjana eren unes bèsties o que a l’Africa són uns rucs. Estem sota una desinformació brutal, i això que pensem que vivim en el món de la informació!

-O sigui que si algú ens pregunta en què pensem i nosaltres diem en res, no ens hem de sentir culpables.

-De cap manera! No hem de justificar la nostra vida únicament en funció del que fem, si fos així ens convertiríem en màquines. No he de justificar la meva existència per raó del servei que faig. L’home té el valor en el seu ésser, no pel seu fer. Això és el que encara ens falta assimilar. No seràs jutjat per la teva utilitat.

© Antoni Bassas de El Matí amb Raimon Panikkar