La meva pregària

És un crit
Que no projecta
-en un Altre que no hi és,

És un plany
Que no extrapola
-del dolor el seu sentit.

És un prec
Que no imagina
-que tot l’univers el sent.

És un goig
Que no es creu pas
-alegria universal.

És un cant
Que no s´escolta
-com si fos a si mateix.

És un doll
Que surt de l´ànima
-com si fos un respirar.

És un plor
Que el cos lamenta
-perquè no es pot amagar.

És un prec
Que jo m´invento
-pel que no puc atrapar.

És un salt
Que el meu cor sent
-per no estar en lloc absent.

És un bes
Que surt dels llavis
-puix no saben més parlar.

La meva pregària és muda
Car no sap dir estimar.

A quin Déu es dirigeix
Puix que Déu està pertot?

De quin dimoni s´enfuig
Si fugir ja és demoníac?

A quin àngel s´encomen
Si l´àngel vetlla per mí?

No és diàleg,
No som dos:
Car pergar no és xerrameca.
No és monòleg,
No som u:
La pregària no és silenci.

Què serà doncs la pregària,
Sinó viure amb atenció,
Escoltant l´alè de Vida
Que palpita a tot arreu,
I escoltant-lo transformar-lo
Per fer-lo més bell I bo?

No és pregària inocencia
Que no vol sinó estimar?

Raimon Panikkar
La nova inocència